Julián Arenas Illa
Director de Innovació i Transport / Logística – Institut Cerdà
Diguem que hi ha un acord tàcit entre totes les parts per assumir el terme transició energètica com un fet. Sí o sí anem cap a una transició energètica en aspectes com la distribució, la producció i el consum de l’energia, però no està clar que l’energia de la nostra mobilitat sigui únicament elèctrica, entre altres coses perquè ara per ara no podem assumir el subministrament elèctric als 30 milions de vehicles que hi ha a Espanya i que si carreguessin simultàniament necessitarien una capacitat de generació elèctrica nocturna de 90.000 MW (avui la mitjana és a prop dels 20.000 MW durant la nit).
Però el veritable obstacle és que el vehicle elèctric no resol les solucions que requereixen alguns importants sectors vinculats a la mobilitat com, els transportistes de llarg recorregut, o els viatges de mitja distància.
D’altra banda, un recent estudi de la consultora francesa Capgemini indica que els factors que més preocupen els ciutadans en relació amb la compra de vehicles elèctrics són l’autonomia (per al 81%), la disponibilitat d’estacions de càrrega (80%), la vida útil de la bateria (77%) i la velocitat de càrrega (75%).
Però, sens dubte, aquests seran reptes que s’aniran superant camí d’aquest escenari de món verd per a un horitzó 2045. La qüestió ha de ser una altra: el nostre compromís amb el planeta ha de situar la mobilitat sobre l’únic eix de l’electrificació total? o aquesta pot conviure amb altres fonts energètiques que també són netes com el GNL, l’hidrogen, i fins i tot combustibles fòssils ben processats? És clar que el concepte de transició energètica li queden molts espais per omplir i per resoldre.
Potser estem avançant en definir com voldríem la teulada de la casa i ens oblidem de com ha de ser l’edifici. El debat actual no s’hauria de centrar tant en el model de vehicle, sinó en el model de mobilitat que volem, especialment per a les ciutats, tenint en compte que el 2050 les previsions indiquen que ens passarem 106 hores/any atrapats en embussos urbans i que més de les dues terceres parts de la població mundial viurà a grans urbs. No tindria cap sentit que el nostre compromís mediambiental es limités a quina energia mou els nostres cotxes i oblidéssim si realment necessitem cotxes per moure’ns o no, com a mínim en les grans ciutats, i que mesures prenem per reduir la sinistralitat a la carretera i augmentar la seguretat de passatgers i vianants.
Fins ara hem demostrat molta pressa perquè ens diguin quin cotxe hem de comprar pensant en el futur i ens hem relaxat davant les qüestions veritables que ens haurien de preocupar. Sector públic, sector privat i ciutadania encara tenen massa serrells per resoldre i això no priva que ens alegrem per l’increment de vendes de cotxes elèctrics, encara que aquests continuïn significant un percentatge mínim sobre el parc mòbil nacional. Tenim temps per compartir encara molts reptes i solucions.
