Lluis Inglada Renau; Director del área de innovación y desarrollo del territorio
Fa només 1 any, el Consell Europeu va aprovar la creació del programa NextGenerationUE, l’instrument de finançament dotat amb més de 800.000 M€ (2021-2027) pensat per ajudar a superar la crisi sanitària, social i econòmica derivada de la pandèmia Covid-19 i que té el propòsit específic de muscular les economies i societats europees per respondre millor als reptes de la transició ecològica, la digitalització i la resiliència. En la seva declinació espanyola, el programa NextGenerationUE adopta el nom de Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia “España Puede”, té una dotació de 72.000 M€ i s’estructura al voltant de 10 polítiques palanca que abasten l’agenda urbana i rural, les infraestructures, la transició energètica, la modernització de l’administració, la digitalització de la indústria, la ciència, innovació i salut, l’educació, l’ocupació, la cultura i esports i la fiscalitat inclusiva i sostenible.
Ens trobem, doncs, davant d’un ampli programa concebut des d’una perspectiva i amb un abast macro però que tindrà -i ja està tenint- unes repercussions territorials a l’escala local innegables.
Des del moment de l’anunci del programa europeu i, més encara, després de la presentació de la seva versió espanyola, s’han desencadenat gegantines expectatives a tot l’Estat i per part de tots els nivells d’actors públics, privats i socials que intueixen (i anhelen) que poden esdevenir-ne beneficiaris.
Tanmateix, l’esclat i la visibilitat d’aquestes expectatives territorials s’ha produït paradoxalment en un entorn de manca de concreció i gran incertesa sobre la gestió i la orientació d’aquests fons; terminis, requisits, canals, materialització, condicions de finançament, … han estat incògnites recurrents que es plantegen tots els actors que aspiren a proposar projectes que consideren finançables. En aquesta situació, les administracions, aigües avall del Gobierno en la cadena de competències, per exemple la Generalitat de Catalunya, però també administracions locals supramunicipals (ex. Diputacions), han procurat ser proactives per mirar de dissenyar una política coherent per atreure els fons d’acord amb les necessitats i oportunitats del país i dels entorns locals. A més, tant aquestes administracions com, també, tot tipus d’organitzacions o plataformes empresarials i socials del territori, han fet esforços per coordinar, estimular, seleccionar i promoure projectes de naturalesa pública, privada i publicoprivada en una lògica “bottom up”. En el cas de la Generalitat de Catalunya, per exemple, el programa Next Generation Catalonia ha canalitzat 542 propostes i ha seleccionat 27 projectes estratègics que suposarien com a mínim 41.000 M€.
En paral·lel, les grans empreses i les grans consultores han fet el seu propi camí per posicionar els seus projectes, cosa que ha instaurat la percepció -no del tot desenfocada- que els fons seran majoritàriament capitalitzats per grans institucions i empreses i que el petit teixit de l’administració regional o local, de la petita o mitjana empresa i de les entitats socials quedarà parcialment inhabilitat per poder desenvolupar els seus propis projectes. Tot plegat, efectivament, ha produït un cert desgavell que finalment pot afectar les aspiracions dels beneficiaris finals.
Però els efectes territorials que tindrà el fons NextGenerationUE es constaten especialment quan es llegeix la naturalesa del mosaic de projectes que han començat a sortir a totes les escales i racons del territori, impulsats tant per part de les administracions com del sector privat i social, i que tenen un perfil completament multisectorial però tots ells amb capacitat de generar una transformació local i oferir noves oportunitats per als diversos territoris. D’una banda, trobem projectes amb una vocació de transformació física del territori: des de plans de desenvolupament regional i urbà (per exemple, reformes de barris incorporant els criteris de digitalització, transició energètica i transformació social) a projectes desenvolupament de noves (o modernització de) infraestructures i equipaments (de connectivitat, logístiques, xarxa ferroviària, plantes energètiques, estacions depuradores, mercats alimentaris,…). D’altra banda, hi ha una llarga llista de projectes de tipus més social: plans d’habitatge públic i/o social, programes d’atenció comunitària, introducció plena de la tecnologia en els serveis de salut i l’atenció sanitària, capacitació digital. També abunden els projectes de transformació econòmica: estratègies de desenvolupament de clústers econòmics i sectors productius locals (mobilitat sostenible, agroalimentari, indústria audiovisual, etc.) o bé iniciatives de transformació industrial (descarbonització, hidrogen verd, indústria 4.0, simbiosi industrial, etc.). Finalment, destaquen els projectes vinculats a la sostenibilitat: gestió de l’aigua, circularitat, política forestal, …
Tot plegat representa un llarg llistat de projectes o d’aspiracions de projectes que tenen en comú els vectors del reequilibri territorial, la digitalització, la sostenibilitat i la cohesió social. No obstant, davant d’aquesta profusió de propostes s’endevina que es generaran també moltes frustracions per la impossibilitat evident que totes elles rebin finançament Next Generation. Aquesta situació inflacionista, més enllà de ésser considerada com un malbaratament de recursos en la preparació de propostes, també s’ha de valorar des de la idea que el Next Generation haurà estimulat el disseny i la preparació d’estratègies i solucions a les necessitats i oportunitats territorials que, si bé en aquesta fase potser no es puguin beneficiar d’ajudes, sí que constitueixen propostes preparades per ser impulsades a través d’altres mecanismes i en altres moments. D’alguna manera, a més, també s’hauran apoderat i legitimat els territoris i els seus actors públics, privats i socials per definir i promoure aquelles iniciatives que consideren que asseguren el seu futur.
